BLUES EN SORD
0022
Com infants que són ancians,
com pixallits fet estol d'angelets,
Com tirabuixó que esllanguit es desfà
caient sobre el teu front i la teva mirada.
Així es deixondeix la nostra vida i s'allarga,
així mateix, potser,
ens estimem i es perllonga.
Som parella
0021
Pontificant. Tot un quadern pontificant
com un pontífex d'acer inoxidable. De fet, prou
rovellada la ment del qui s'emporta
tot això per a fer el pontificat.
Pontífex bonifaci
faci, faci
Jo ja passaré més tard
amb tota la mala llet.
0020
Transgredir,
rompre la norma
establerta per algú d'acord amb algú altre
que mai ha pensat que es pot anar
més enlla del que ells, ambdós, conjuntament,
poden veure, oir i sentir.
Estimular,
desvetllar els sentits
en atenció a la sensibilitat que a voltes
ignoren per deixadesa, o per manca de pràctica,
els teleadictes de tota mena i condició,
per no parlar dels virtualòfils.
Éssers mancats de tot contacte
llançeu-vos a transgredir el virtual
capteniment i copseu en propi tacte;
so, papil·la, bastonet i flaire,
aquest vent que us traspassa:
una alenada de companyonia.
0019
A la riba de còdols treballats per una mar famolenca
que mastega història i en vessa escumosa i delitosa
engolidora d'espardenyes orfes i anònimes, per ara,
el teu consol, la teva por de fer-te gran i la teva illa
feta d'infantesa, tendra vida innocent, captivadora
imberbe i sempre acompanyada pell salina del teu rostre
frec de llavis tacte suau vitela, i abraçada mà de dits
creuats cabana de repòs al final de l'aventura d'estimar
perquè m'agrades i et despullo i em despulles i ens
vestim amb la pell mútua i esclaten al cel focs d'artifici
aliens a la nostra desfeta essència compartida de mascles,
animals de vida plena, per sempre més aquell
moment de dolç encontre als nostres cossos cicatriu
per al secret dels contemporanis espontanis intrigats
perquè tu i jo per mi som una sola pedra
treballada per l'onatge d'una riba marinera mil·lenària
d'una mar grisa i brava que engull espardenyes mescalines
0018
Si pujem pel camí vell de Sant Genís dels Agudells
a tocar la campana de la porta del convent
i a còrrer cuit abans no surti la portera
rient i rient pel no res del seu disgust.
Enmig dels horts tancats que tresòren joies terrenes,
cops de roc als ametllers i trencs de branca.
Ametllons ferits
verda sang i amargant virtut,
adolescència,
rialla de pellofa a l'aire d'Horta
Els peus nus sobre el sauló
i un bes fos de saliva verge.
0017
Què hauríem fet aquesta nit
amb un quartet al nas
Quatre línies de no res.
Però suficient, i, ras i curt,
una vetllada profitosa
per al desestress
i res més.
Què vols més?
Qui ho tingués...
0016
Quan sorgeix el menyspreu vers el tot
us és molt propi el fet d'aturar-vos i mirar-vos el melic,
posar-vos-hi un dit, remenar, i tot seguit,
fer el gest d'acostar-vos a la cara, just a l'alçada
d'aquell vèrtex prominent que us presideix,
aquella gemma lluent de greix, tal vegada oliosa.
És immanent en l'humà l'instint d'ensumar.
I ensumeu... vet aquí el menyspreu.
Hi ha un gest que es considera molt recomanable
un gest útil per quan hom preveu una crisi de menyspreu:
n'hi ha prou d'apartar la mirada que li es pròpia
i fitar lluny, si pot ser, més enllà de la física visió,
cap a l'oníric mar de les idees vagues i fer-lo estable,
i en obtenir la coneixença espiritual
fer-la petar, com qui res, fins que aparegui el mot essència.
Deixeu-hi aleshores el menspreu i marxeu,
quan torneu, no us coneixereu
de tant bé que us trobareu.
0015
Aleshores ve el nadal que ens prescriu la butlleta
i ens omple de catàlegs el cul, per molt que restrenyem,
i abocats a la voràgine despesa infame decidim, -decidim?-
ser magnànims amb l'impossible anhelant ser els ocupants
de la privacitat opiàcia de la gran superfície i desaparèixer
en el tot cercant - que cerquem?- no ho sabem, però cerquem.
Ens perdem a la recerca d'una fe, creditícia, de tarja magnètica,
la nadala veritable que no gosem adreçar a ningú, la que tots
esperem rebre sense remitent ni coeficient ni extracte
(Glòria a Déu els Àngels tots proclamen)
i traieu del mig aque home-anunci de genollons que al
xamfrà dorm entre cartons amb la verge prenyada de l'infantó,
-que vagin a l'assistència social que per això paguem-.
Oi, és clar, quin contrast tant nefast.
Adéu Nadal visca el nadal
per mi l'oferta per vos l'orfenat
Un nadal de veritat el del meu temps
i la resta, ...collonades.
0014
Germana morta, Mar, per fi la pau.
I la vida, trista i buida d'un ensopit
cap de trons, il·luminada per l'errada gènica d'una existència
mal girbada. I un oratge i un onatge i un que tinguem sort,
lacònic càntic, vora la riba sorrenca i el penyasegat
d'aquella Mar inabastable només, teva i amb tu, cendra.
Fa un bonic dia per a morir, ens consolem,
(res no passa per no res si sembla que no passa res)
allí al balcó abocats sobre els coberts d'Uralita
vora el teu volàtil esperit, justament, traspassat amb
els rellotges aturats i la mare llagrimosa. Mar.
Uns nens que no entenen res, i que mai no entendran res.
Un llit desfet on mil llençols volten el fet:
un rostre silent i pacient i somrient i eminent
i un ulls closos i una laxa i suau tebior fugissera
Una ràbia d'un no res. Una mort.
Germana morta, Mar, la pau es teva.
0013
Mariona:
Mar, rialla onírica i A.
Jo t'estimo. Jotes. I aleshores,
Jonc, ordre, divers, natural:
Jordina; i també
Marmessor d'arç i alegria:
Marçal. I, amb una mica més de temps,
Àrbre, navegant únic: Arnau.
El temps ens ha fet dir prou.
però jo t'estimo: Jotes timo
jotes però, jo t'espero.
0012
M'ha sabut greu haver hagut d'esfullar
per no saber si em restarà
amiga per sempre la meva amiga
que truca a descàrrec dels receptors
incipients i que refila la fusa de la filla
del refotut mal funcionari
que desestabilitza la línia d'únic pensament
intransigent
peluda i còsmica
estrella sabata del firmament
Sincerament. M'ha sabut greu, si,
i no em basta riure'm de la meva
dissort quan veig que s'entesta a canviar
d'escenari i inventar una altra història
amb por de perdre la memòria
per fer-me content amic oient
i televident evident ment
intransigent
peluda i còsmicaestrella sabata del firmament
0011
Com sempre, de nit tuf de sexe i delit,
anhel vell i rancúnia: desencert...
Quan desperta el desig i no es l'hora de tu,
esquinçat i coragre és el gust del teu bes.
I ara, deixa'm-ho dir, tinc ganes d'escopir:
ets la puta del món i una torra-collons.
Perquè garles, i dius que t'agraden els vius.
però, quan toca de ser-hi, sempre mana el senderi.
Com sempre, de nit, mirada de nafra,
cendra i faramalla, tresor ofert:
desencert...
0010
Alçat i mira enllà home de l'urbs,
veuràs l'horitzó colgat d'un gris que destil·la escuma
com un llibre tancat que ofereix el saber,
per a qui el desvetlli.
Una espècie aniquilada i desoïda pel no res,
una quimèrica delícia rural
que potser va existir, però res en resta.
Àcidament, desgrana les teves virtuts sobre el caos
i com a demiürg endreça'l en so de campanes:
fosques, gegants, superbes, il·lustres:
Ruràlia mor, visca Ruràlia!
Escampa els seus fruits als germans de l'urbs
que, com tu, enyoren en no res
un inexistent record, un inexistent paisatge
0009
Apallissa la llana amb el vergançó tendre,
la fa estarrufar i voleiar amb desfici.
Damunt la prada esponjosa,
una pell sobtada d'aire fresc,
es deixa palpar pels brins mentre
un suau borrissol es mostra a l'astre radiant
recercant-ne l'escalf i deixant-se besar
molsudament, i golut de llum.
Un buf calent encerta justament
la tosca pelfa que es retira
i una flor exhali l'alè càlid del desig
que es deixata en fluix.
Flaire de sexe envaeix narius. Desvetlla mans
com a papallones, amb dits juganers,
pessigollejant els pètals. Sadollant-se en nèctar.
L'amazona nua panteixa en la frescor de l'herba,
els ulls closos, el desig confortat.
L'enter desbridat etziba cosses al vent
alça el musell i renilla. Gaudeix.
Sens parar esment, el vergançó a la llana
torna a etzibar un i altre cop;
al passat, al futur, al present que l'envolta.
De dalt estant vetlla la sitja quieta,
el gra destriat de la palla.Les cigarres il.lustren, sonores, el tedi.
0008
Ara que canten arreu els perquès i els coms
de tanta brutícia i de tanta bellesa, alhora empeltades
en aquest suc de bruc en què acaba la vida nostra,
sense sostre ni parets, ubiquem les respostes, a l'aire
d'uns desigs inescrutables, en les ments dels més desperts
i unes joies indestriables, en les dels què somrients dormen.
Si vida i mort són la mateixa cosa:
aquell qui habitava llits de llavis carnosos,
aquella passió que ens mena a amanyagar-nos el sexe
o aquells joves que escuren les gorges mútues a pler.
Així, també els cadàvers, com àngels asexuats,acaben fent de malves penyora d'amor
0007
Si sabessis, oh amic, les voltes que he hagut de donar
evitant l'embús d'aquesta ment recargolada que em sotja,
fins arribar al clar moment de l'encís, sempre anhelat,
quan derruint l'urc que emmurallava ma essència,
he vist la flor que m'empeny a sobreviure malgrat tot.
Si ho sabessis, oh amic pacient, potser no em caldria ara
d'obrar com a artesà de paraules recercant la bellesa
d'uns versos que allibero per deixar empremta, subtil,
d'aquesta troballa interior que tant i tant rescabalava
el meu estar, per oferir-te quelcom més que una vida.
Si ho sabessis, oh amic. Pres de mi mateix he sobreviscut
fins que l'he ullada: fresca, tendra, miralls de rosada
en vestit vellutat, de joiells despresa, de naixença humil.
Més son brillar vela el desig més fastuós i, altrament,
desvetlla l'anhel de proïsme. D'aleshores visc, oh amic.
Si sabessis, oh amic, quin sentiment somou el boc
en retrobar els ramats tan enyorats, veient la fi
de tants viaranys voraginosos, en ser perdut.
Quina joia l'entrelluc.Quin Lai tan dolç a mes oïdes
0006
D'una política de fets consumats
en diuen solució forçosa.
Una Inoperància ben planificada
es tradueix en execució.
Mentrestant, tot queda igual
i es ben normal i, tal com cal,
el calendari avança, electoral,
amb un proverbi xinès per a cada dia.
N'he vist brillant dalt de tot d'un cimbori
dient a per tots que l'haviem errat,
i no hi ha altra volta, anem-ho pensant.
N'he vist passejant pel costat salvatge
quan no quedaven cors per entristir,
voravia greixosa i molta tifa de gos ensopit,
fent cas omís als semàfors daltònics
tuf de gin-tònic i escocès aigualit.
N'he vist rient aixafant a les iaies
fent llufar calces, amb pals a les mans
increpant putes a les cantonades,
mastegant negres i estripant "fanals".
Tanmateix però, estic de sort:
Potser això meu és paranoia,
Deixaré vendre'm, per quatre ditesquan trobi un poeta que em faci el pes
0005
Potser ,voldré
tenir-te amb mi per desvetllar la teva son,
i sentiré la bífida carícia dels teus somriures.
Desvetllant fins a l'últim anell, cos engolit
en la teva pell d'escates.
Escoltant el teu bes de mort.
Sentiré penetrar les teves agulles,
deixar-me fondre en l'ennuvolament.
Sentiré el fred del traspàs
que s'apodera del meu cos.
Tindré per a tu la meva darrera mirada,
sobre la taula, un lliri,
i a la mà, una destral.
Fil de sang al teu front. Olor de sucre.
Bardissa escapçada, roig dolor.
El lliri marcit de desig
0004
En arribar tu, saltàvem per sobre les flames
com la més gran de les volves enceses,
enlluernats, xops, com ara
quan t'en vas amb les fresques de setembre
per endurir el raïm, de suors.
I hem dit: -Anhels d'ahir esdevenen
monstres del present. Idees revellides
d'utopies massa elaborades.
Hi ha poca llum a l'horitzó de terrats i colomers,
per no haver de dir que gens.
L'oblit es gira d'esquena al món dels homes.
La supèrbia els fa conductors d'un nou poder;
la seva raó, i la seva circumstància, perduda
en una creguda importància
que espanta l'infant de cadascú,
retrobat en el somni d'una nit de tu.
Tremola petita bleda de sang ardent.
Col moradencada d'una bufetada
de vent d'argent.Gèlida paraula: Amén
0003
No és un verger del Sud, aquí hi plou més sovint,
tot i que el ploure també es fa esperar.
Hi ha una terrassa per damunt les palmeres
i els teulats. I la pluja es deixa sentir,
pessigollant els vidres.
Tornen els cels d'octubre i, un cop més,
es tanquen les voltes dels anys
que empenyen i avancen,
però que sempre tornen.
Esdevé la nostàlgia de l'escalf
d'allò que passà i fou estimable.
Tramunten records per damunt el present,
i l'envolten, i s'hi abracen.
Riuen i ploren, s'ennueguen, tussen, i ballen.
La dansa del record i el retrobat present.
El xipolleig de l'aigua hi posa tonades.
Novament, la pluja besa els vidres.
Em porta, l'octubre, la fi de l'anell.
Se'n va, ha passat, i altra volta s'enfila
cap a un nou octubre. Cels tardorencs.
Plouen octubres de llargues vesprades,
de jocs i baralles i allò d'anar fent.
D'amors i d'enganys, de morts i de vides.
De sabers de sempre i de no saber res.
I ,hola, que tal? i, Com prova la vida?
Ja veus..., jo m'enyoro. I tu? Encara hi sents?
Dorm amor dolç i respon-me amb els somnisdemà, quan et llevis, hi haurà sol rogent
0002
De tots els jorns que t'he plorat,
a la teva boca hi deixo el bes salat.
Balla gitana d'ulls felins.
Rera el teu aire verger
i el teu bes d'oli d'oliva,
l'esgaripada veu d'avencs,
cabells de brea, mirada dura
i posat ferreny.
La pell bruna, la guitarra
i a les mans, flor sobre flor,
vida llegida.
Rera el teu aire verger
i el teu bes d'oli d'oliva.
Obre't de mirades i de pits descalços,
a les teves nines una estrella hi riu.
A les teves sines, belles cargolines,un parell de roses i un amor captiu.
0001.
Incidint el cel serè els canyars
remuguen, hora de pas del terral nocturn.
Altiva, fredament superba en la teva solitud,
i atenta tothora dels senyals invisibles,
t'he tornat a veure neta i brillant
saludant les estelades, quan se'n van,
a l'hora quieta.
Calmosa, ni un moviment fora del vent,
nua i gelada fent l'amor amb les onades,
frec a frec.
Vell terral clivella pells.
Cop de mar ve i se'ns emporta
i, més enllà, soc tu i ets jo.
Nus sota l'aigua que estels emmiralla,
d'espurnes a milers fem l'embolcall.
Filtre d'amor, dolça polpa de sina,
esgarrifança, bes,
música i ball.